“Estimat amic:

Si el que vols és entendre’m, hauràs de jugar amb les hores trobadoresques, fadrines, aquelles en que tan sols comptava l’albada; punt d’inici i final, perquè aquesta és l’essència del meu batec, i el batec, és tot allò que sento, havent, és clar, un batec per a cada moment.
Si vols entendre’m, és més, hauràs de jugar a imaginar-me amb vestit de seda renaixentista i cabells fins a mitja cintura, i tu, a galop del vent, allà on la mar dibuixi el teu ser més salvatge, daga en mà, a dies i dies del meu llit amb baldaquí.
Amic, t’escric perquè el sentiment m’empeny sempre a revelar l’estat d’ànim i la descoberta; et sento com si batissis muralles, i jo, fent-me i desfent-me la trena amb cent cops de raspall. “Per què?”, potser et preguntaràs. “És ben senzill” et podria respondre jo. “ No hi ha perquès que expliquin sentiments irracionals, momentanis, més que el fet, és clar, de la imaginació pura que aflora la creació”.
Bé doncs, potser ara entendràs una mica més el meu món imaginari, aquell en el qual em recloc quan no em ve de gust saber que existeixen les hores ( fet que passa sovint) i és que com bé saps, si alguna cosa em caracteritza, és el voler viure la realitat, a vegades, com un conte. “

Saber-se viu, a vegades, costa més que matar dracs

...

“ La importància d’escriure per mostrar al món o al ningú que encara posseeixes la facultat de descobrir veritats, per maldades que hagin estat les coses, recau directament sobre la gosadia que hom tingui alhora de sortir al carrer i fer-se responsable del vol dels pardals imaginaris, o, per posar un altre exemple, de desvetllar la realitat sobre la oportuna ocurrència de xiular una cançó en quan les virtuts existencials davallen. Deixant de banda la retòrica, diré que la veritable raó del ser pensant en quan agafa la ploma i el pergamí ( uns pocs inconscients), és la de deixar constància de la seva evolució terrenal, vital i estructural. Cert és, que a pesar de tal descoberta sobre la saviesa vitalícia d’alguns insensats, altrament dits rodamóns literats, en els quals m’incloc, no deixa d’atormentar-me la connotació poètica de moltes de les meves “veritats”. Sense menysprear als clàssics poetes, i menys encara, les seves il·lustres creacions, he de dir que la poesia, per als amants de la redundància i, en cert grau, la banalitat, no deixa de ser una escapatòria artística i estètica a la realitat insubstancial de les pròpies creacions literàries. Però també podria anomenar la poesia com a símil de la bellesa, o com la bellesa en el seu si, que atrau, que commou, que atrapa, per més amorfa que aquesta pugui arribar a semblar. O potser és precisament aquest amorfisme el que connota els savis i buits conceptes de sentiments, convertint-los, al seu torn, amb molt més que una simple definició d’objectes, fets o persones . Perquè poesia és jugar i fer metàfores. Perquè fer metàfores, és demostrar que un viu la vida des de la inspiració i el sentiment. Perquè inspiració és créixer i descobrir i posar nom al desconegut fins al moment."

Sóc eternament auschwista

“ I si em pica l’ullet i sóc al racó? Voldrà fer-me companyia? Potser l’ostracisme no li agrada...i a mi massa que a vegades em fa el pes...al cap i a la fi, perquè me l’estimo tant aquesta solitud? La poesia no em vol d’amiga quan li parlo d’estar sola...i jo, que no veig que només em volen les campanes quan penso així? Que no veig que només seré poetessa de miralls i mentides? I perquè? Em pregunto. És la infàmia de la malaltia literària. La meva particular malaltia, evidentment.
Que no vull que piquis a la porta. I doncs, perquè ho fas? Perquè tornes a mi si ja no vull mastegar hores passades i menys estimar-te! Maldestre! I com goses voler-me mesurar...vull estimar el que tinc...perquè no em deixes? Verbalitza’t! Visualitza’t!! Oh, vella covarda...mal llamp! Té de dir que també t’enyoro...com tu a mi. I perquè som amants en silenci? I perquè aquest dolor estranyament conegut al pit? Ja tornes? Ara em vols fer l’amor? Pensa que jo et puc donar guerra, vella ballesta. Que d’amor, tu no en saps ni fer-ne un sonet.
Fes-te amiga del teu mirall particular i parla’m del melic quan les hores em pesin i la sang em bulli”

Perquè tornes al meu costat vella alcavota i avui brindo perquè marxis.

“ Escriure una oda en un poemari verd citant el llambordí que afaiçona l’últim tram del carrer és, altament, incongruent i insòlit. Altrament estúpid.
Segurament, si analitzéssim el paradigma de tal futesa, arribaríem a la conclusió de que l’ésser humà resta impertorbable davant la seva pròpia ignorància, que per cert, tant el corromp, i que gaudeix posant noms onírics a la primera gota de rosada per tal de fer veure que parla de quelcom literàdament importantíssim.
I jo, per no ser menys, confesso haver escrit sobre llambordes i llambordins sota el sol rogenc per tal de fer veure que havia de transmetre alguna cosa a la humanitat. Mentida. Buscava adjectivar com qualsevol fill de veí.”

Jo també sóc estúpidament humana.

“-Baixar Verdi avall amb la mà a la butxaca i arribar a Diamant s’ha convertit en un ritual oblidat. Recordo vagament que aquest era el meu petit secret dels diumenges; agafar el camí llarg fins a la transitada Fontana, essència plena de la Vila, des de la cima del carrer Verdi, era cent cops preferible a la forastera i estranya Lesseps, per més que cent cops estigues a la vora. Agafar metro a Lesseps, hagués estat com assassinar el sol ixent de Rodoreda i matar la lentitud del meu pensament en mastegar cada passa i copsar cada balconada gracienca. I entretant, un Fill del metre xiulat i imaginat, firmava treva al dolç dissabte amb la Laia, el meu estimat colom gracienc, i feia palès el consegüent dilluns vilafranquí.”

I és ara, precisament ara amiga, que l’enyor m’empeny a deixar constància que Verdi era dolçor, i era créixer al teu costat