“ Escriure una oda en un poemari verd citant el llambordí que afaiçona l’últim tram del carrer és, altament, incongruent i insòlit. Altrament estúpid.
Segurament, si analitzéssim el paradigma de tal futesa, arribaríem a la conclusió de que l’ésser humà resta impertorbable davant la seva pròpia ignorància, que per cert, tant el corromp, i que gaudeix posant noms onírics a la primera gota de rosada per tal de fer veure que parla de quelcom literàdament importantíssim.
I jo, per no ser menys, confesso haver escrit sobre llambordes i llambordins sota el sol rogenc per tal de fer veure que havia de transmetre alguna cosa a la humanitat. Mentida. Buscava adjectivar com qualsevol fill de veí.”

Jo també sóc estúpidament humana.