“ La importància d’escriure per mostrar al món o al ningú que encara posseeixes la facultat de descobrir veritats, per maldades que hagin estat les coses, recau directament sobre la gosadia que hom tingui alhora de sortir al carrer i fer-se responsable del vol dels pardals imaginaris, o, per posar un altre exemple, de desvetllar la realitat sobre la oportuna ocurrència de xiular una cançó en quan les virtuts existencials davallen. Deixant de banda la retòrica, diré que la veritable raó del ser pensant en quan agafa la ploma i el pergamí ( uns pocs inconscients), és la de deixar constància de la seva evolució terrenal, vital i estructural. Cert és, que a pesar de tal descoberta sobre la saviesa vitalícia d’alguns insensats, altrament dits rodamóns literats, en els quals m’incloc, no deixa d’atormentar-me la connotació poètica de moltes de les meves “veritats”. Sense menysprear als clàssics poetes, i menys encara, les seves il·lustres creacions, he de dir que la poesia, per als amants de la redundància i, en cert grau, la banalitat, no deixa de ser una escapatòria artística i estètica a la realitat insubstancial de les pròpies creacions literàries. Però també podria anomenar la poesia com a símil de la bellesa, o com la bellesa en el seu si, que atrau, que commou, que atrapa, per més amorfa que aquesta pugui arribar a semblar. O potser és precisament aquest amorfisme el que connota els savis i buits conceptes de sentiments, convertint-los, al seu torn, amb molt més que una simple definició d’objectes, fets o persones . Perquè poesia és jugar i fer metàfores. Perquè fer metàfores, és demostrar que un viu la vida des de la inspiració i el sentiment. Perquè inspiració és créixer i descobrir i posar nom al desconegut fins al moment."
