“ I si em pica l’ullet i sóc al racó? Voldrà fer-me companyia? Potser l’ostracisme no li agrada...i a mi massa que a vegades em fa el pes...al cap i a la fi, perquè me l’estimo tant aquesta solitud? La poesia no em vol d’amiga quan li parlo d’estar sola...i jo, que no veig que només em volen les campanes quan penso així? Que no veig que només seré poetessa de miralls i mentides? I perquè? Em pregunto. És la infàmia de la malaltia literària. La meva particular malaltia, evidentment.
Que no vull que piquis a la porta. I doncs, perquè ho fas? Perquè tornes a mi si ja no vull mastegar hores passades i menys estimar-te! Maldestre! I com goses voler-me mesurar...vull estimar el que tinc...perquè no em deixes? Verbalitza’t! Visualitza’t!! Oh, vella covarda...mal llamp! Té de dir que també t’enyoro...com tu a mi. I perquè som amants en silenci? I perquè aquest dolor estranyament conegut al pit? Ja tornes? Ara em vols fer l’amor? Pensa que jo et puc donar guerra, vella ballesta. Que d’amor, tu no en saps ni fer-ne un sonet.
Fes-te amiga del teu mirall particular i parla’m del melic quan les hores em pesin i la sang em bulli”
Perquè tornes al meu costat vella alcavota i avui brindo perquè marxis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario