“-Baixar Verdi avall amb la mà a la butxaca i arribar a Diamant s’ha convertit en un ritual oblidat. Recordo vagament que aquest era el meu petit secret dels diumenges; agafar el camí llarg fins a la transitada Fontana, essència plena de la Vila, des de la cima del carrer Verdi, era cent cops preferible a la forastera i estranya Lesseps, per més que cent cops estigues a la vora. Agafar metro a Lesseps, hagués estat com assassinar el sol ixent de Rodoreda i matar la lentitud del meu pensament en mastegar cada passa i copsar cada balconada gracienca. I entretant, un Fill del metre xiulat i imaginat, firmava treva al dolç dissabte amb la Laia, el meu estimat colom gracienc, i feia palès el consegüent dilluns vilafranquí.”

I és ara, precisament ara amiga, que l’enyor m’empeny a deixar constància que Verdi era dolçor, i era créixer al teu costat