“Estimat amic:

Si el que vols és entendre’m, hauràs de jugar amb les hores trobadoresques, fadrines, aquelles en que tan sols comptava l’albada; punt d’inici i final, perquè aquesta és l’essència del meu batec, i el batec, és tot allò que sento, havent, és clar, un batec per a cada moment.
Si vols entendre’m, és més, hauràs de jugar a imaginar-me amb vestit de seda renaixentista i cabells fins a mitja cintura, i tu, a galop del vent, allà on la mar dibuixi el teu ser més salvatge, daga en mà, a dies i dies del meu llit amb baldaquí.
Amic, t’escric perquè el sentiment m’empeny sempre a revelar l’estat d’ànim i la descoberta; et sento com si batissis muralles, i jo, fent-me i desfent-me la trena amb cent cops de raspall. “Per què?”, potser et preguntaràs. “És ben senzill” et podria respondre jo. “ No hi ha perquès que expliquin sentiments irracionals, momentanis, més que el fet, és clar, de la imaginació pura que aflora la creació”.
Bé doncs, potser ara entendràs una mica més el meu món imaginari, aquell en el qual em recloc quan no em ve de gust saber que existeixen les hores ( fet que passa sovint) i és que com bé saps, si alguna cosa em caracteritza, és el voler viure la realitat, a vegades, com un conte. “

Saber-se viu, a vegades, costa més que matar dracs