Sóc eternament auschwista

“ I si em pica l’ullet i sóc al racó? Voldrà fer-me companyia? Potser l’ostracisme no li agrada...i a mi massa que a vegades em fa el pes...al cap i a la fi, perquè me l’estimo tant aquesta solitud? La poesia no em vol d’amiga quan li parlo d’estar sola...i jo, que no veig que només em volen les campanes quan penso així? Que no veig que només seré poetessa de miralls i mentides? I perquè? Em pregunto. És la infàmia de la malaltia literària. La meva particular malaltia, evidentment.
Que no vull que piquis a la porta. I doncs, perquè ho fas? Perquè tornes a mi si ja no vull mastegar hores passades i menys estimar-te! Maldestre! I com goses voler-me mesurar...vull estimar el que tinc...perquè no em deixes? Verbalitza’t! Visualitza’t!! Oh, vella covarda...mal llamp! Té de dir que també t’enyoro...com tu a mi. I perquè som amants en silenci? I perquè aquest dolor estranyament conegut al pit? Ja tornes? Ara em vols fer l’amor? Pensa que jo et puc donar guerra, vella ballesta. Que d’amor, tu no en saps ni fer-ne un sonet.
Fes-te amiga del teu mirall particular i parla’m del melic quan les hores em pesin i la sang em bulli”

Perquè tornes al meu costat vella alcavota i avui brindo perquè marxis.

“ Escriure una oda en un poemari verd citant el llambordí que afaiçona l’últim tram del carrer és, altament, incongruent i insòlit. Altrament estúpid.
Segurament, si analitzéssim el paradigma de tal futesa, arribaríem a la conclusió de que l’ésser humà resta impertorbable davant la seva pròpia ignorància, que per cert, tant el corromp, i que gaudeix posant noms onírics a la primera gota de rosada per tal de fer veure que parla de quelcom literàdament importantíssim.
I jo, per no ser menys, confesso haver escrit sobre llambordes i llambordins sota el sol rogenc per tal de fer veure que havia de transmetre alguna cosa a la humanitat. Mentida. Buscava adjectivar com qualsevol fill de veí.”

Jo també sóc estúpidament humana.

“-Baixar Verdi avall amb la mà a la butxaca i arribar a Diamant s’ha convertit en un ritual oblidat. Recordo vagament que aquest era el meu petit secret dels diumenges; agafar el camí llarg fins a la transitada Fontana, essència plena de la Vila, des de la cima del carrer Verdi, era cent cops preferible a la forastera i estranya Lesseps, per més que cent cops estigues a la vora. Agafar metro a Lesseps, hagués estat com assassinar el sol ixent de Rodoreda i matar la lentitud del meu pensament en mastegar cada passa i copsar cada balconada gracienca. I entretant, un Fill del metre xiulat i imaginat, firmava treva al dolç dissabte amb la Laia, el meu estimat colom gracienc, i feia palès el consegüent dilluns vilafranquí.”

I és ara, precisament ara amiga, que l’enyor m’empeny a deixar constància que Verdi era dolçor, i era créixer al teu costat